Segons la pàgina web del Ministerio
de Educación de España, així es defineix el sistema educatiu del país. El
funcionamiento del Sistema Educativo Español se rige por los principios de
calidad, cooperación, equidad, libertad de enseñanza, mérito, igualdad de
oportunidades, no discriminación, eficiencia en la asignación de recursos
públicos, transparencia y rendición de cuentas.
En canvi, el nostre país segueix
líder de la UE en fracàs escolar. Segons “El Confidencial” El porcentaje
se ha reducido un 1,9% en un año y casi duplica la media comunitaria, que se
sitúa en el 11%. Estamos muy lejos de reducir el abandono escolar al 15% de
aquí 2020 fijado por la Unión. I sense anar més
lluny, aquestes dades són altament certes a la par que vergonyosa.
Si ens centrem en l’educació
Finlandesa, trobem grans diferenciacions que s’esmenten a continuació:
El nivell educatiu a Finlàndia és
elevat. En comparacions internacionals, com l’informe PISA elaborat per la OECD
cada tres anys, Finlàndia es situa entre els primers països a nivell mundial.
Destaca sobretot pel nivell de l’educació bàsica.
Per començar aquesta diferenciació
començarem per les taxes econòmiques d’ambdós països. Finlàndia estableix per
llei l’educació obligatòria i GRATUITA dels 7 als 16 anys, on s’inclouen
llibres, utensilis i el menjar. La despesa pública en educació representa el
5’9% del PNB, quan la mitja dels països de la OCFE és del 5’8%. En canvi,
espanya no garanteix l’estabilitat econòmica en les institucions d’educació, és
a dir, que no es manté el preu i molt menys es concedeixen totes les beques que
es sol·liciten. Si, parlem de beques perquè a espanya, a part de ser
obligatòria, l’educació es paga i no es barata.
A Finlàndia, la prestació de l’escolaritat
està a càrrec dels 320 municipis del país, els quals tenen el deure
d’organitzar ensenyança per a tots els nens en edat escolar residents en el seu
territori. Els municipis són responsables d’organitzar i pagar el transport
dels nens que resideixin a més de 5 km de l’escola.
El batxillerat està destinat a joves de 16
a 19 anys, tot i que no hi ha ni itineraris ni grups fixes per aula. Tot i que
si algun alumne/a no vol fer batxillerat, pot optar per la formació professional
bàsica la qual ofereix una gran quantitat d’alternatives escolars i
especialitats. Mira si és complet, que aquesta oferta alternativa es composa de
75 títols professionals bàsics els quals es poden treure en 3 anys i serveixen
com a pont per continuar els estudis superiors si es vol.
Aquests estudis superiors poden ser les
universitats o les escoles superiors. Hi ha 20 universitats al país i totes
pertanyen a l’estat, qui aporta la major part del finançament. Els estudis
universitaris es troben a l’abast de tothom, ja que no es cobra matrícula. Les
29 escoles superiors professionals es caracteritzen per la estreta vinculació
amb l’àmbit laboral. Es diferencien amb la universitat en què són privades o
municipals, no pertanyen a l’estat, tot i que l’estat subvenciona el 57% de les
seves despeses.
Tot i que no ens podem queixar de les
institucions superiors no obligatòries espanyoles i els resultats són bastant
positius, les taxes universitàries superen la mitja de països amb reputades
institucions universitàries. Això vol dir que Espanya té preus universitaris
bastants elevats (no tant com Anglaterra o França). La majoria de les
universitats són públiques, però no ho cobreix l’Estat, és a dir, cada “client”
s’ha de pagar el 100% de la taxa i matrícula. Tot i que hi ha beques, és molt
difícil que et cobreixi el 100% del que es paga.
Pàgines de referència
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada